Dossier literatura tema 7

Dossier literatura tema 7

     1. Cerca informació sobre l'Escola Mallorquina (època, definició, autors...). Penja imatges que siguin representatives d'aquest corrent.

L'Escola mallorquina fou un grup d' illencs que es caracteritzen per una poesia vinculada als clàssics grecs i llatins, com també a la tradició poètica pròpia de la zona. El grup està vinculat amb el Romanticisme, Neoclassicisme, Costumisme, Naturalisme, Modernismei Noucentisme.

Els escriptors de l'Escola tenen una alternança entre el català i el castellà.

Els autors es diferencien en diverses característiques: conservadors, catòlics, d'ideologia rural i tradicional; regionalistes i nacionalistes mallorquins desvinculats del Principat.

Fins a 1936, el terme l'escola mallorquina té dos sentits:

         1. En sentit ampli, aportació global de Mallorca a la literatura en llengua catalana.

         2. En sentit estricte, grup de poetes d'una tendència poètica d'unes característiques determinades dintre de la literatura catalana-valenciana-balear.

L'Escola Mallorquina representa una època de poetes que conserven l'idioma, la tradició, i aporten característiques mallorquines a la literatura catalana-valenciana-balear. Són el pont viu d'unió entre els dos grans mestres insulars i la poesia de post-guerra a les Illes Balears.

     2. Cerca informació sobre Miquel Costa i Llobera i Joan Alcover. Explica quines foren les seves obres representatives i quin gènere literari conreaven. Cerca i penja dos poemes que hagi escrit cada un d'ells i penja imatges representatatives.

Miquel Costa i Llobera (Pollença, 10 de març de 1854 - Ciutat de Mallorca, 16 d'octubre de 1922) fou un poeta mallorquí. Fill d'una família de propietaris rurals, orfe de mare als 11 anys, va créixer molt influït per un oncle seu, metge de Pollença, que li va descobrir el paisatge local i l'interès pels clàssics. Estudià el batxillerat a l'Institut de Ciutat de Mallorca, on fou deixeble de Josep Lluís Pons i Gallarza. Cursà estudis de Dret a Barcelona, on conegué Marià Aguiló i Antoni Rubió i Lluch, i a Madrid. Viatjà a París i conreà, en aquesta primera etapa, poesia romàntica, que quedarà concretada en el volum Poesies (1885) i en el seu poema més conegut, Lo pi de Formentor (1875). Paral·lelament es formà en la lectura dels clàssics, especialment Horaci i Virgili i publicà el 1885 Oda a Horaci.

Algunes de les seves obres:

• Poesies (1885)
• De l'agre de la terra (1897)
• Tradicions i fantasies (1903)
• Horacianes (1906)
• Visions de Palestina (1908)
• Sermons panegírics (1916)
• Lo pi de formentor

 EL PI DE FORMENTOR

Mon cor estima un arbre! Més vell que l'olivera,

més poderós que el roure, més verd que el taronger,

conserva de ses fulles l'eterna primavera,

i lluita amb les ventades que assalten la ribera,

com un gegant guerrer.

No guaita per ses fulles la flor enamorada,

no va la fontanella ses ombres a besar;

mes Déu ungí d'aroma sa testa consagrada

i li donà per terra l'esquerpa serralada,

per font la immensa mar.

Quan lluny, damunt les ones, renaix la llum divina,

no canta per ses branques l'ocell que encativam;

el crit sublim escolta de l'àquila marina,

o del voltor que puja sent l'ala gegantina

remoure son fullam.

Del llim d'aquesta terra sa vida no sustenta;

revincla per les roques sa poderosa rel;

té pluges i rosades i vents i llum ardenta;

i, com un vell profeta, rep vida i s'alimenta

de les amors del cel.

Arbre sublim! Del geni n'és ell la viva imatge:

domina les muntanyes i aguaita l'infinit;

per ell la terra es dura, mes besa son ramatge

el cel que l'enamora, i té el llamp i l'oratge

per glòria i per delit.

Oh, sí, que quan a lloure bramulen les ventades

i sembla entre l'escuma que tombi el seu penyal,

llavors ell riu i canta més fort que les onades

i, vencedor, espola damunt les nuvolades

sa cabellera real.

Arbre, mon cor t'enveja. Sobre la terra impura,

com a penyora santa duré jo el teu record.

Lluitar constant i vèncer, regnar sobre l'altura

i alimentar-se i viure de cel i de llum pura ...

O vida, o noble sort!

Amunt, ànima forta! Traspassa la boirada

i arrela dins l'altura com l'arbre dels penyals.

Veuràs caure a tes plantes la mar del món irada,

i tes cançons tranquil.les 'niran per la ventada

com l'au dels temporals.

 DINS UN JARDÍ SENYORIAL

Plau-me avançar per un jardí desert

quan creix l'ombra dels arbres gegantina,

vegent sota el ramatge que s'inclina

com lluny blaveja l'horitzó entrobert,

veient muntanyes de contorn incert,

i en la pols d'or amb que la llum declina

daurada vagament qualque ruïna

dins la planura que en la mar es perd ...

Plau-me veure de marbres rodejat

l'estany, on neden sobre l'aigua pura

bells cignes de plomatge immaculat.

I plau-me omplir la quietud obscura

de mon cor, amb la triple majestat

de la història, de l'art i la natura.

Joan Alcover y Maspons (Mallorca 1854 - 1926) fue un poeta, ensayista y político español.

Fue discípulo de Josep Lluís Pons y Gallarza y condiscípulo de Miguel Costa y Llobera, Antonio Maura y otros autores pertenecientes a la denominada Escuela Mallorquina.

En 1909 fue proclamado Mestre en Gai Saber y en 1919 obtuvo el Premio Fastenrath. En 1951 se publicó póstumamente un volumen de sus Obras Completas.

Varias de sus poesías han sido traducidas a diversas lenguas, además de servir de base para obras musicales, como La Balanguera, con música de Amadeo Vives, que ha sido interpretada y editada, entre otros, porMaria del Mar Bonet, otra cantante Mallorquina, Els Ocults, Ximbomba Atòmica, Chenoa, etc.

Algunes de les seves obres:

• La Balanguera (Himno oficial de Mallorca).
• La serra (poema), homenatge a Costa y Llobera.
• La relíquia (un poema)
• Cap al tard, 1909
• Poemes bíblics, 1918
• 

 DESOLACIÓ

Jo só l'esqueix d'un arbre, esponerós ahir,

que als segadors feia ombra a l'hora de la sesta;

mes branques una a una va rompre la tempesta,

i el llamp fins a la terra ma soca mig-partí.

Brots de migrades fulles coronen el bocí

obert i sens entranyes que de la soca resta;

cremar he vist ma llenya; com fumerol de fesa,

al cel he vist anar-se'n la millor part de mi.

I l'amargor de viure xucla ma rel esclava,

i sent brostar les fulles i sent pujar la saba,

i m'aida a esperar l'hora de caure un sol de conhort.

Cada ferida mostra la pèrdua d'una branca:

sens jo, res parlaria de la meitat que em manca;

jo visc sols per plànyer lo que de mi s'és mort.

 LA RELÍQUIA

Faune mutilat,

brollador eixut,

jardí desolat

de ma joventut...

Beneïda l'hora

que m'ha duit aquí.

La font que no vessa, la font que no plora

me fa plorar a mi.

Sembla que era ahir

que dins el misteri de l'ombra florida,

tombats a la molsa,

passàvem les hores millors de la vida.

De l'aigua sentíem la música dolça;

dintre la piscina guaitàvem els peixos,

collíem poncelles, caçàvem bestioles,

i ens féiem esqueixos

muntant a la branca de les atzeroles.

Ningú sap com era

que entre l'esponera

de l'hort senyorívol,

fent-lo més ombrívol,

creixia la rama d'antiga olivera.

Arbre centenari,

amorós pontava la soca torçuda,

perquè sense ajuda

poguéssim pujar-hi.

Al forc de la branca senyora i majora

penjàvem la corda de l'engronsadora,

i, venta qui venta,

folgàvem i réiem fins que la vesprada

la llum esvaïa de l'hora roenta,

de l'hora encantada.

Somni semblaria

el temps que ha volat

de la vida mia,

sense les ferides que al cor ha deixat;

sense les ferides que es tornen a obrir

quan veig que no vessa

ni canta ni plora la font del jardí.

Trenta anys de ma vida volaren depressa,

i encara no manca,

penjat a la branca,

un tros de la corda de l'engronsadora,

com trista penyora,

despulla podrida d'un món esbucat...

Faune mutilat,

brollador eixut,

jardí desolat

de ma joventut.