Ovidi Montllor
Ovidi Montllor i Mengual, conegut artísticament com a Ovidi Montllor, (Alcoi, 4 de febrer de 1942 - Barcelona, 10 de març de 1995) fou un actor i cantautor de la Nova Cançó valencià, amb una extensa trajectòria professional, que comptà amb 12 àlbums editats i amb la participació en mig centenar de pel·lícules, 30 muntatges teatrals i diversos programes televisius.
2. Penja la lletra de dues de les seves cançons i explica-les.
3. Què vol dir aquesta frase dita per ell: Ja no ens alimenten molles, ja volem el pa sencer.
4. Què és el que més t'ha cridat l'atenció de la seva vida? Per què? Resumeix en tres línies el seu pensament sobre la vida.
A la vida
Quin plor més gran que duc
a dins del meu poc cos.
Quin raig de foc que sent
A dintre d'ell.
Que fort que bufa el vent
aquesta nit suau.
Quines coses més estranyes
Que passen prop de mi.
¿Què passa ací on sóc,
que tinc regust de res?
Vaig i anem passant,
anem i vaig passant.
Vaig i anem compartint
sense cap novetat,
poc a poc els minuts.
Poc a poquet l'hivern.
Tots passant un camí
Havent-te'n tants i tants,
i tantes coses més
que neixen cada instant.
Ah!, la vida...
Encara espere tant de tu,
Que esperant mor amb tu.
Mil trencaments de viure,
mils i mils d'enemics.
Tot contra tota vida.
Cops amagats.
Muntanyes de paranys.
Enganys i més enganys.
Paraules sense lletra.
Imatges sense vida.
I un arma prop la mà,
Pel que passe demà.
Espere tant i tant de tu,
que no mato el meu cos.
Segueixo amb tots.
Un pensament però,
per aquells que estaran
junts a tots i tots junts...
Per aquells que ara estan
tant lluny però tant a prop,
tant a dins de nosaltres.
Aquells que fan possible
l'esperança de viure,
morint a cada instant.
Un dia qualsevol
serà la vida i tots!
serà la vida i tots!
Per tant i tantes coses més,
seguim. Us esperem!
Cante a la vida plena,
des de la vida buida.
Tanque els ulls, baixe el cap.
La sang em puja al cap.
I el cor em diu que sí.
El cervell diu que sí.
I tot en mi és un sí.
Que mai no acabarà.
Canto la vida sí.
a dins del meu poc cos.
Quin raig de foc que sent
A dintre d'ell.
Que fort que bufa el vent
aquesta nit suau.
Quines coses més estranyes
Que passen prop de mi.
¿Què passa ací on sóc,
que tinc regust de res?
Vaig i anem passant,
anem i vaig passant.
Vaig i anem compartint
sense cap novetat,
poc a poc els minuts.
Poc a poquet l'hivern.
Tots passant un camí
Havent-te'n tants i tants,
i tantes coses més
que neixen cada instant.
Ah!, la vida...
Encara espere tant de tu,
Que esperant mor amb tu.
Mil trencaments de viure,
mils i mils d'enemics.
Tot contra tota vida.
Cops amagats.
Muntanyes de paranys.
Enganys i més enganys.
Paraules sense lletra.
Imatges sense vida.
I un arma prop la mà,
Pel que passe demà.
Espere tant i tant de tu,
que no mato el meu cos.
Segueixo amb tots.
Un pensament però,
per aquells que estaran
junts a tots i tots junts...
Per aquells que ara estan
tant lluny però tant a prop,
tant a dins de nosaltres.
Aquells que fan possible
l'esperança de viure,
morint a cada instant.
Un dia qualsevol
serà la vida i tots!
serà la vida i tots!
Per tant i tantes coses més,
seguim. Us esperem!
Cante a la vida plena,
des de la vida buida.
Tanque els ulls, baixe el cap.
La sang em puja al cap.
I el cor em diu que sí.
El cervell diu que sí.
I tot en mi és un sí.
Que mai no acabarà.
Canto la vida sí.
Ai! Senyor quin món
Passem, passant
amb el que ens donen.
Vivim, mirant
aquells que viuen bé.
Somiem desperts
els ous que mai no ens plouen.
Dormim, cansats
no volent despertar més.
Despertem, emprats,
per anar fent món.
Morirem matats
pels seus directors.
Que seran els qui després
firmaran la Història.
Quines penques, Senyor!
Quina burla mes forta.
I encara es posen forts,
i s'encenen de ràbia,
i criden contra aquell
que després del treball
s'atreveix a pensar,
sol a casa, i de nit.
Ben barrada la porta.
amb el que ens donen.
Vivim, mirant
aquells que viuen bé.
Somiem desperts
els ous que mai no ens plouen.
Dormim, cansats
no volent despertar més.
Despertem, emprats,
per anar fent món.
Morirem matats
pels seus directors.
Que seran els qui després
firmaran la Història.
Quines penques, Senyor!
Quina burla mes forta.
I encara es posen forts,
i s'encenen de ràbia,
i criden contra aquell
que després del treball
s'atreveix a pensar,
sol a casa, i de nit.
Ben barrada la porta.
4. Què és el que més t'ha cridat l'atenció de la seva vida? Per què? Resumeix en tres línies el seu pensament sobre la vida.
No hay comentarios:
Publicar un comentario